3a entrada: Teories lingüístiques (I)

Gramàtica tradicional i estructuralisme 

Si em poso a pensar en com eren les classes de llengua a l’escola, el primer que em passa pel cap és la gran quantitat d’hores que dedicàvem a la gramàtica, com si aquesta fos el més important a l’hora d’aprendre una llengua. És cert i sóc partidari, però, que per esdevenir competent en qualsevol llengua, la gramàtica hi juga un paper molt important, però no exclusiu. Entenc la gramàtica com a base sobre la qual s’aniran construint a poc a poc les altres destreses lingüístiques: llegir, escriure, entendre i parlar. En resum, al meu entendre, sense un mínim de gramàtica és bastant difícil ser un parlant competent en cap llengua. 

Com a aprenent de llengües diria que he tingut experiència en diferents tipus de teories lingüístiques. Crec que pel que fa a l’aprenentatge de les L1 (català i castellà) dominava la gramàtica tradicional per sobre de la resta. Em decanto cap a aquesta teoria, ja que recordo que la normativa era el més important: escriure bé. Els llibres de text estaven farcits de requadres amb definicions, regles gramaticals, errors que cal evitar... Es posava molt èmfasi en l’anàlisi de les oracions a partir de les típiques i recurrents, al llarg de tota la ESO, “anàlisis en forma d’arbre”. Qui no va haver de memoritzar-se la famosa llista de les preposicions en castellà: a, ante, bajo, cabe, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, so, sobre, tras, durante y mediante. I què me’n dieu dels temps verbals: passat anterior perifràstic del verb... En el cas de l’anglès o del francès, m’havia de memoritzar els verbs irregulars (infinitive, past i past participle), fèiem també alguns exercicis de traducció, l’estructura de l’oració afirmativa, negativa i interrogativa, etc.

Una altra teoria lingüística que he experimentat és l’estructuralisme. Ho dic sobretot pels exercicis d’omplir buits que eren el pa de cada dia a l’escola (tant per les L1 com per les L2), els diàlegs dirigits, escoltar i repetir estructures o pronúncia, etc. Més d’una vegada, havia tingut deures que consistien a repetir 100 vegades algun error que havia fet en una redacció o exercici, i la seva corresponent solució. Sí, exacte, com si fos un càstig, ja que equivocar-se era vist com a quelcom dolent...