Entrada 10: Aprendre en línia

A hores d’ara, crec que ningú pot qüestionar el gran impacte que ha tingut Internet en la vida de les persones. Alguns potser pensaran que ha suposat un impacte positiu, i d’altres diran que és negatiu. En qualsevol cas, Internet ens ha obert les portes a una gran quantitat de recursos que abans no teníem al nostre abast. Dit en altres paraules, ens ha fet la vida més fàcil. 

Actualment, aprendre no es limita únicament a anar a classe i escoltar el professor, sinó que disposem de moltes eines en línia que ens permeten aprendre de manera autònoma i sense necessitat de sortir de casa. Tot plegat fa que tinguem la possibilitat d’estar contínuament al dia de les últimes novetats o que avancem en la nostra formació. Sobretot avui en dia que cal reciclar-se constantment. 

Avui, podem aprendre llengües en línia a través de l’EVA (Entorn Virtual d’Aprenentatge) o de l’EPA (Entorn Personal d’Aprenentatge). Jo, com a estudiant universitari, faig servir el Moodle. Com sabeu el Moodle és un sistema de gestió de cursos en línia, el qual permet a alumnes i professors comunicar-se, descarregar-se documents, enviar pràctiques, participar en fòrums, etc. Es tracta d’un entorn que no he triat jo pel meu compte, sinó que ja m’ha vingut imposat per la mateixa universitat. Així que no el consideraria “personal”, sinó més aviat com a complement virtual dels meus estudis presencials a la universitat. 

No tinc una gran experiència en l’aprenentatge en línia... De tota manera us parlaré de dos blocs que he fet servir en alguna ocasió. El primer és el “Blog para aprender inglés” http://elblogdelingles.blogspot.com.es/. Es tracta d’un blog molt útil, sobretot per als primers nivells. El vaig fer servir fa uns anys. L’autora del blog es diu Mónica, la qual és professora i bilingüe anglès-castellà. El blog està dividit en diverses lliçons, de manera que permet a l’alumne aprendre progressivament de menys a més dificultat. A més, si tens algun dubte o necessites aclariments, pots fer una pregunta directament a l’autora del blog, la qual respon amb força assiduïtat. Aquest blog és un clar exemple de la possibilitat de començar a aprendre una llengua des de zero. 

El segon blog es titula “Millor Inglix” http://www.milloringlix.org/, el qual està escrit per Carles Roca-Font. Aquest sí que, a vegades, quan tinc temps, hi faig una ullada per incrementar el meu vocabulari en anglès. (veure entrada “Aprenent a ser autodidacta). És especialment útil per aprendre frases fetes o col·locacions d’ús quotidià, que moltes vagades, per molt bon nivell d’anglès que tinguem, desconeixem. 

Personalment, desconeixia la possibilitat d’aprendre llengües a través de les xarxes socials. De xarxes socials només tinc Facebook. Ara bé, l’ús que en faig és únicament personal. Em serveix per comunicar-me amb les persones del meu voltant, compartir idees, opinions, fotografies, vídeos, etc. De tota manera, sempre hi aprenc alguna cosa nova a partir de comentaris interessants o curiosos, enllaços a notícies de la premsa, o també quan llegeixo comentaris escrits per amics anglòfons o francòfons. A vegades no només llegeixo el que ha escrit la persona, sinó que també m’aturo a llegir tots els comentaris, en anglès o francès, per veure què puc aprendre de nou sobre la llengua! 

Crec que l’aprenentatge en línia és una molt bona opció, sobretot, per als nivells inicials. Si no tens ni la més remota idea d’una llengua i la comences a aprendre a través de la xarxa, t’estalvia tant temps com diners d’haver d’anar en una acadèmia. Un cop ja tens un mínim nivell de la llengua, crec que és bo anar-se’n en una acadèmia per tal de rebre més input, així com per practicar més a fons la conversa. Per a nivells superiors, l’aprenentatge en línia és ideal per mantenir-se al dia i per seguir millorant, ja que mai se’n sap prou.

9a entrada: Avaluació

En primer lloc, he de dir que m’ha sorprès que el terme avaluació no es refereixi únicament a un examen o a una prova final, sinó que es parla d’avaluació al llarg de tot el procés d’ensenyament i d’aprenentatge. Així, suposo que una bona avaluació és aquella que permet a l’alumne millorar en els aspectes en què té més deficiències, és a dir, que no només li aporta una qualificació numèrica, sinó que la mateixa avaluació serveix com a activitat d’aprenentatge. 

Si faig un flashback i penso en quins enfocaments d’avaluació he experimentat més com a aprenent diria que són els següents: avaluació sumativa, continuada, quantitativa, normativa i heteroavaluació. Sumativa, pel fet que les proves, exercicis, treballs, etc. eren puntuats numèricament (quantitativa) i corregits de tal manera (en bolígraf vermell, al qual sembla que tots els alumnes hi tenim/teníem pànic) que no aportava gairebé cap aprenentatge per part de l’alumnat. En algunes ocasions, però, i depenent del professor, sí que l’avaluació tendia a ser més formativa o qualitativa, ja que s’hi incloïen comentaris i/o explicacions que feien que aprenguessis dels teus propis errors. L’avaluació, tant a Secundària com a Batxillerat, era continuada, és a dir, s’anaven realitzant activitats, treballs, controls, exàmens a mesura que s’anava avançant en el temari; al contrari de l’avaluació final en què t’ho jugues tot en una única prova. Per heteroavaluació em refereixo que era el mestre o professor qui s’encarregava d’avaluar-nos. 

  

En aquesta imatge es pot veure un exercici d'elecció múltiple d'anglès. L'avaluació es basa en una nota numèrica, per tant, no hi ha cap tipus de feedback per a l'alumne en forma de comentaris. A més, per a cada resposta incorrecta, hi ha una penalització. Es tracta, doncs, d'una avaluació sumativa, quantitativa. 

Fa molts anys que sóc avaluat, tants com anys fa que estudio! Així doncs, he experimentat diversos tipus de proves al llarg del meu recorregut com a aprenent. A l’escola (Primària, Secundària i Batxillerat) les proves que fèiem es podrien classificar d’aprenentatge i d’assoliment. Són proves en què s’avaluava si els estudiants havíem adquirit els coneixements impartits durant o bé per unitats (d’aprenentatge), o bé al final d’un període de temps determinat (d’assoliment). Al marge de les proves fetes a l’escola, n’he fet d’altres de molt diferents. És el cas, per exemple, de la Prova de Diagnòstic Lingüístic (PDL) que vam fer, en començar la carrera, tots els estudiants de Llengües Aplicades i de Traducció i Interpretació de la UPF. A partir d’aquesta prova et diagnosticaven un nivell o un altre de la llengua de la qual t’havies avaluat. També recordo haver fet l’any passat una prova d’adscripció. Va ser a la mateixa universitat, a l’assignatura Idioma francès 5-6. La professora ens va demanar de fer una prova de nivell, la qual li va permetre distribuir-nos homogèniament en diferents seminaris segons el nivell de cadascú.  De proves de competència també n’he fet algunes. El dissabte passat precisament em vaig examinar del nivell superior de català (nivell D o nivell C2 segons el MCER) i l’any passat vaig obtenir l’Advanced d’anglès (nivell C1). 

Els instruments d’avaluació que utilitzaven els meus professors quan estudiava eren força “tradicionals”. Amb això vull dir que no fèiem ni tutories amb el professor ni entrevistes orals, sinó més aviat exercicis d’aula, treballs amb equip, tests d’elecció múltiple, etc. L’única vegada que he estat sotmès a una entrevista oral com a instrument d’avaluació ha estat aquest any, a 3r de carrera, en l’assignatura Llengua, Comunitat i Ideologia. Tots els estudiants teníem una hora assignada (com aquell que va a la consulta del metge) per anar al despatx de la professora. Consistia a presentar-li una mena de portafoli, en què demostràvem el que havíem anat fent durant el trimestre. L’ambient era distès i no excessivament formal. Era més aviat com una conversa entre col·legues. Amb les preguntes que et feia la professora i segons els raonaments o respostes que donaves, ja veia si havies après o no durant el trimestre. De tota manera, també vam haver de fer un examen. Personalment, valoro molt positivament les entrevistes orals, ja que és una manera molt amena de demostrar els teus coneixements, i al mateix temps que ho expliques, fa que acabis d’interioritzar més els coneixements apresos. 

La prova de llengua més llarga de llengua que he fet mai, a part dels exàmens oficials d’anglès, va ser l’any passat a la universitat. Va ser l’examen de francès a la convocatòria de juny. En principi, els exàmens han de durar un màxim de dues hores, o almenys això és el que està estipulat en els horaris. Ara bé, per la complexitat i la llargada de la prova, la majoria d’estudiants vam estar tancats durant més de tres hores fent aquell maleït examen de francès... El més fort va ser que l’exercici de comprensió auditiva gairebé ningú l’entenia. Com que la professora se’n va adonar, ens va passar l’enregistrament tres cops. Va ser bona persona, sí, tot s’ha de dir!