Entrada 5: Les meves metodologies

Aquesta entrada se centra en les metodologies d’ensenyament de llengües: gramàtica-traducció, oral i situacional, audiolingual, enfocament comunicatiu, enfocament per tasques, CLL, TPR, Silent Way, suggestopeadia, enfocament lèxic, data-driven learning i aprenentatge cooperatiu. 

En primer lloc, he de dir que els professors/es que he tingut no empraven una única metodologia, sinó que es basaven en més d’una. Pel que fa a la metodologia de la gramàtica-traducció, una metodologia de ben segur ja obsoleta, recordo haver-la viscut a les classes de llatí durant el Batxillerat. Per aprendre la sintaxi i la gramàtica llatines, a part de les explicacions teòriques del professor, traduíem textos del llatí cap al català. Evidentment, tenint en compte que el llatí és una llengua morta i que, per tant, no es pretén que se sàpiga parlar, crec que aquesta metodologia és força adequada per aprendre’n la gramàtica. Personalment, no la veig una mala manera d’aprendre o ensenyar una llengua estrangera, tot i que no com a metodologia única. Crec que el fet de traduir un text, per exemple en anglès, t’obliga d’alguna manera a aprendre contínuament vocabulari nou, gramàtica, frases fetes o fraseologia típiques, etc. 

Una altra mètode existent per a l’ensenyament de llengües és el mètode directe. Aquest mètode aposta per un clar rebuig de la gramàtica-traducció, ja que es deixa de banda la traducció i la llengua materna, per passar a posar l’accent en la llengua parlada i en la L2. Actualment, els dissabtes faig classes d’anglès a una noia de la meva comarca (Osona). Sense tenir constància d’aquest mètode, ni tan sols d’aquest ampli ventall de metodologies, crec personalment que en les meves classes aplico en certa mesura aquest mètode. Per què dic això? Doncs perquè li parlo tota la classe (1h30) en anglès, i l’”obligo” que ella també es dirigeixi a mi en aquesta llengua. Com que el que ella vol és bàsicament poder-se defensar en anglès (res de l’altre món, un anglès simple que li permeti viatjar, comunicar-se, entendre les cançons...) intento centrar-me en el vocabulari d’ús més habitual, dividit en àmbits temàtics. Per fer-ho fem servir un llibre que consta de diverses unitats dividies temàticament: conversa entre amics, llogar un pis, parlar per telèfon, etc., les quals contenen el text en anglès en una pàgina i en l’altra la corresponent traducció al castellà (la traducció no ens la mirem). Primer de tot, li faig escolar el diàleg (el llibre inclou un CD) i després parlem del vocabulari que desconeix, així com d’estructures típiques que li convé aprendre o aspectes gramaticals que crec que ha de conèixer (condicionals, verbs, phrasal verbs, etc.). D’alguna manera aquest ensenyament que segueixo també s’emmarcaria dins de l’enfocament oral i situacional (ús de la llengua meta a classe, en aquest cas a casa seva, i èmfasi en l’oral), i fins i tot, audiolingual.

    

 

Pel que fa a l’enfocament comunicatiu, ja vaig comentar darrerament que a l’acadèmia de francès on estudio actualment és l’enfocament que seguim o que més domina a l’aula. La majoria de classes es basen en la conversa, com si es tractés d’un debat, entre tots els alumnes sobre temes de l’ordre del dia. La professora també hi intervé i ens corregeix les nostres intervencions quan ho creu pertinent. Dic quan és “pertinent” ja que el que es valora no és tant la correcció, que també, sinó el significat; és a dir, ser capaços de poder-nos comunicar amb eficàcia. 

Crec que no he tingut mai cap experiència d’enfocament per tasques, Community Language Learning (conversa en grup i enregistrada), Total Physical Response (la paraula es vincula amb l’activitat física), Silent Way (fomentar que parlin els alumnes i poc el docent), suggestopèdia (èmfasi en la suggestió) o enfocament lèxic (el lèxic és el més important, estudi a partir de corpus lingüístics).

El més semblant a aprenentatge cooperatiu que he fet a l’escola va ser quan fèiem el “crèdit de síntesi”, en què es treballava en equip durant una setmana sobre un tema determinat. Crec personalment que l’aprenentatge cooperatiu (treballar en equip, que no és el mateix que “en grup”) és una fantàstica manera d’aprendre, no només una llengua, sinó també d’altres habilitats. Els que en saben més ajuden els que en saben menys, però tots tenen un paper decisiu en el treball d’equip. Això fa que d’alguna manera tots els estudiants s’involucrin al màxim en el treball, cosa que suposa per part seva que aprenen coses noves: continguts i, sobretot, habilitats socials (saber treballar en equip). 

És indubtable que, per molt bo que sigui el/la professor/a o la metodologia que s’empri a l’aula, el millor mètode és la immersió lingüística al país en què es parla la llengua objecte d’estudi. Aquest fet es posa de manifest en l’aprenentatge del català per part de molts dels immigrants que viuen a Catalunya. Abans d’arribar al nostre país alguns no saben ni un borrall de la nostra llengua, i al cap d’un temps la parlen a la perfecció.