4a entrada: Teories psicològiques

A primera vista, crec que les teories psicològiques que més presents han estat durant la meva etapa com a aprenent de llengües han estat sobretot el conductisme i el cognitivisme. Diria que les llengües que he estudiat mitjançant teories conductistes han estat principalment les L2, és a dir, l’anglès i el francès (a l’escola). Dic això perquè recordo que les classes eren força memorístiques, en el sentit que havíem de memoritzar estructures, llistes de vocabulari, verbs, etc. de la llengua en qüestió. L’error era vist com a quelcom negatiu, quelcom que no s’havia de tornar a repetir més. No hi havia, per tant, la concepció de l’error com a instrument positiu que serveix per millorar o aprendre en allò que requereix més pràctica o dedicació.

Les classes de català i castellà, en canvi, diria que seguien més aviat teories cognitivistes. S’entén que tots els alumnes coneixen la llengua, ja que és la seva llengua de comunicació diària. Per tant, els professors incidien en la reflexió de la llengua, de la gramàtica, de l’ús lingüístic... Es pretenia també que fóssim creatius com a alumnes. No es pretenia doncs, en cap cas, memoritzar estructures lingüístiques, ja que es concep que la llengua és sens dubte creativa. Tal com ja vaig comentar en l’entrada anterior, sí és cert que els professors de català i castellà eren partidaris de donar molta importància a la normativa i a la sintaxi. Aquesta és una característica que també forma part de la teoria cognitivista, és a dir, que és convenient que les persones tinguem coneixements de la llengua.

Com ja vaig comentar també en l’entrada anterior, actualment estudio francès en una acadèmia barcelonina. Les classes aquí es basen primordialment a l’oralitat. D’aquesta manera, doncs, es pren com a referència la psicologia sociocultural, en el sentit que tots interactuen amb tots, alumnes i professora. Considero que és una molt bona manera d’aprendre una llengua, sobretot si és una llengua estrangera, a més quan el que vols és poder-te comunicar sense entrebancs. És una manera dinàmica i activa, cosa que fa que m’hi senti d’allò més còmode. D’alguna manera, la professora també tindria en compte la psicologia humanista, ja que sempre parlem sobre qüestions que ens agraden, interessen, ens afecten a tots, poc o molt. És així, és a dir, amb temes de conversa rellevants per a la classe, que els alumnes esdevenim més actius i més motivats a l’hora d’aprendre. Sense cap mena de dubte, el fet d’estar a gust a la classe i que l’ambient sigui distès crec que contribueix positivament en el meu aprenentatge de francès.

Crec que els professors de llengües estrangeres acostumen a emprar teories psicològiques més modernes, com poden ser la sociocultural o l’humanista. En canvi, els professors de L1 crec que són més partidaris del cognitivisme, i en alguns casos, del conductisme. Tanmateix, això no sempre és ben bé així, ja que per exemple, en el meu cas a l’escola va ser al contrari. Crec que aquesta és la tendència general, i que s’aplica sobretot en acadèmies d’idiomes, més que no pas en escoles o instituts.