9a entrada: Avaluació

En primer lloc, he de dir que m’ha sorprès que el terme avaluació no es refereixi únicament a un examen o a una prova final, sinó que es parla d’avaluació al llarg de tot el procés d’ensenyament i d’aprenentatge. Així, suposo que una bona avaluació és aquella que permet a l’alumne millorar en els aspectes en què té més deficiències, és a dir, que no només li aporta una qualificació numèrica, sinó que la mateixa avaluació serveix com a activitat d’aprenentatge. 

Si faig un flashback i penso en quins enfocaments d’avaluació he experimentat més com a aprenent diria que són els següents: avaluació sumativa, continuada, quantitativa, normativa i heteroavaluació. Sumativa, pel fet que les proves, exercicis, treballs, etc. eren puntuats numèricament (quantitativa) i corregits de tal manera (en bolígraf vermell, al qual sembla que tots els alumnes hi tenim/teníem pànic) que no aportava gairebé cap aprenentatge per part de l’alumnat. En algunes ocasions, però, i depenent del professor, sí que l’avaluació tendia a ser més formativa o qualitativa, ja que s’hi incloïen comentaris i/o explicacions que feien que aprenguessis dels teus propis errors. L’avaluació, tant a Secundària com a Batxillerat, era continuada, és a dir, s’anaven realitzant activitats, treballs, controls, exàmens a mesura que s’anava avançant en el temari; al contrari de l’avaluació final en què t’ho jugues tot en una única prova. Per heteroavaluació em refereixo que era el mestre o professor qui s’encarregava d’avaluar-nos. 

  

En aquesta imatge es pot veure un exercici d'elecció múltiple d'anglès. L'avaluació es basa en una nota numèrica, per tant, no hi ha cap tipus de feedback per a l'alumne en forma de comentaris. A més, per a cada resposta incorrecta, hi ha una penalització. Es tracta, doncs, d'una avaluació sumativa, quantitativa. 

Fa molts anys que sóc avaluat, tants com anys fa que estudio! Així doncs, he experimentat diversos tipus de proves al llarg del meu recorregut com a aprenent. A l’escola (Primària, Secundària i Batxillerat) les proves que fèiem es podrien classificar d’aprenentatge i d’assoliment. Són proves en què s’avaluava si els estudiants havíem adquirit els coneixements impartits durant o bé per unitats (d’aprenentatge), o bé al final d’un període de temps determinat (d’assoliment). Al marge de les proves fetes a l’escola, n’he fet d’altres de molt diferents. És el cas, per exemple, de la Prova de Diagnòstic Lingüístic (PDL) que vam fer, en començar la carrera, tots els estudiants de Llengües Aplicades i de Traducció i Interpretació de la UPF. A partir d’aquesta prova et diagnosticaven un nivell o un altre de la llengua de la qual t’havies avaluat. També recordo haver fet l’any passat una prova d’adscripció. Va ser a la mateixa universitat, a l’assignatura Idioma francès 5-6. La professora ens va demanar de fer una prova de nivell, la qual li va permetre distribuir-nos homogèniament en diferents seminaris segons el nivell de cadascú.  De proves de competència també n’he fet algunes. El dissabte passat precisament em vaig examinar del nivell superior de català (nivell D o nivell C2 segons el MCER) i l’any passat vaig obtenir l’Advanced d’anglès (nivell C1). 

Els instruments d’avaluació que utilitzaven els meus professors quan estudiava eren força “tradicionals”. Amb això vull dir que no fèiem ni tutories amb el professor ni entrevistes orals, sinó més aviat exercicis d’aula, treballs amb equip, tests d’elecció múltiple, etc. L’única vegada que he estat sotmès a una entrevista oral com a instrument d’avaluació ha estat aquest any, a 3r de carrera, en l’assignatura Llengua, Comunitat i Ideologia. Tots els estudiants teníem una hora assignada (com aquell que va a la consulta del metge) per anar al despatx de la professora. Consistia a presentar-li una mena de portafoli, en què demostràvem el que havíem anat fent durant el trimestre. L’ambient era distès i no excessivament formal. Era més aviat com una conversa entre col·legues. Amb les preguntes que et feia la professora i segons els raonaments o respostes que donaves, ja veia si havies après o no durant el trimestre. De tota manera, també vam haver de fer un examen. Personalment, valoro molt positivament les entrevistes orals, ja que és una manera molt amena de demostrar els teus coneixements, i al mateix temps que ho expliques, fa que acabis d’interioritzar més els coneixements apresos. 

La prova de llengua més llarga de llengua que he fet mai, a part dels exàmens oficials d’anglès, va ser l’any passat a la universitat. Va ser l’examen de francès a la convocatòria de juny. En principi, els exàmens han de durar un màxim de dues hores, o almenys això és el que està estipulat en els horaris. Ara bé, per la complexitat i la llargada de la prova, la majoria d’estudiants vam estar tancats durant més de tres hores fent aquell maleït examen de francès... El més fort va ser que l’exercici de comprensió auditiva gairebé ningú l’entenia. Com que la professora se’n va adonar, ens va passar l’enregistrament tres cops. Va ser bona persona, sí, tot s’ha de dir!